Tardor 21-11-2015

Hola a totes i tots,

                     Ja hem acabat una altra setmana. El temps corre molt, fins i tot a vegades potser massa depressa. Però què hi farem, la qüestió és anar fent el que es planegi amb constància i deixar que el temps s'encarregui del rítme.  Així és com intento de fer, perquè com més vull anar amb  rapidesa, no per això guanyo més temps.
                   Parlant de temps, avui, cap el migdia, he sortit a fer unes compres, i m'he permès no anar depressa, i gaudir del sol que escalfava, del vent que em fregava la cara, no gens fred, era com una carícia tèbia i suau, m'ha agradat passejar abans de tornar a casa.  Els carrers estaven plens de les fulles seques, que els arbres van perdent per preparar-se a dormir l'hivern. I com quan era peita o joveneta, he trepitjat aquesta catifa de colors torrats, i escoltar el sorollet en trepijar les fulles.  He caminat lentament, escoltant la  simfonia que a cada passa m'oferien les fulles caigudes.
                 En una placeta prop de casa, m'he aturat per mirar l'espectacle, tota la plaça estava curulla de les fulles seques. He miral els arbres, poques fulles s'aguantaven a les branques, he pensat: hi ha fulles que encara s'arrapen per no caure, no deuen voler deixar l'arbre nu, volen fer´li companyia tant de temps com poden, perquè més tard o més d'hora caurant, i passaran a una altra "dimensió?"
               Uns nens també jugaven amb les fulles, n'agafaven grapats i les llençaven enlaire i els queien per sobre d'ells i reien contents i feliços, encara, per sort, viuen cada moment sense adonar-se del que passa al seu entorn. Sort en tenen i cal deixar -los que visquin el seu món d'ara amb tota la innocència.  Després de gaudir d'aquest conjunt de fulles i xiquets, amb un somriure de satisfacció, he tornat a caminar i trepitjar fulles, fins a casa.  M'he sentit nova, contenta d'haver-me permès gaudir d'aquest curt temps, sense presses, sense obligacions.
               Hi he pensat que avui és el día 21, com m'he compenetrat amb el núm. 2 , sense adonar-me'n. Aquest número té per nom: Enyorança Profunda; quina ha estat la meva enyorança?, i si sé que ha estat una enyorança de retrobar el temps passat, de retrobar la innocència d'un temps llunyà convertit, ara, en responsabilitat.

La cita:

"El temps solament es pot jutjar en funció de la posició, comparant on estava jo abans i on estic ara"  (Scott Shaw)